Entra en vigor el Tractat de Versalles signat l’any anterior com a culminació de l’Armistici de Compiegne que va posar fi a la Primera Guerra Mundial i que va establir les bases de la reorganització política d’Europa, entre d’altres, així com la creació de la Societat de Nacions, amb seu a Ginebra i que tenia com a principal objectiu la cooperació internacional i el sosteniment de la pau mitjançant el desarmament i l'arbitratge. A Rússia es lliura la guerra civil iniciada al 1917 arrel de la revolució bolxevic.

Les seqüeles de la Gran Guerra (inflació, atur, endeutament, etc) van conduir a Europa a una recessió que no es va superar fins 1924. Alemanya havia de pagar les reparacions de guerra als vencedors, i els aliats eren deutors dels crèdits americans.

Espanya, amb poc pes com a potència militar i econòmica en el plànol internacional, va estar al marge de la guerra. A més, el país encara arrosegava la crisi de la pèrdua de l'imperi colonial, els conflictes nordafricans perduraven, hi ha un gran descontent social...

Políticament, l’any 1920 s’emmarca en l’anomenat “període constitucional del regnat d’Alfons XIII”, que s’havia iniciat amb el seu accés al tro al maig de 1902, amb 16 anys, amb el jurament de la Constitució de 1876, i que finalitzarà tres anys després, el 1923, amb el cop d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, que, amb el recolzament del monarca, inicia un regim dictatorial amb l’abolició del regim constitucional, la supressió dels partits polítics i la dissolució dels ajuntaments.

A Catalunya, la Mancomunitat, creada al 1914, es troba en l'intent de dur a terme la seva obra de modernització, segons una de les màximes de Prat de la Riba que la definien: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera»

Però d'altra banda, a Barcelona, els conflictes i revoltes populars, especialment d’arrel anarquista, s’intensifiquen fins un punt que porta al nomenament com a governador militar a Severiano Martínez Anido, qui inicia una cruenta repressió militar.

Pel que fa a la Universitat de Barcelona, com la resta de les universitats de l’Estat, es regeix des de fa més de cinquanta anys per la Ley de Instrucción Pública de 1857, que estructura tot l’ensenyament i que dictamina el funcionament de la vida universitària d’una manera molt centralitzada, totalment depenent de l’Executiu.

Per això cal destacar que, tot just en aquest període, es produeix un intent de canvi rellevant, quan al maig de 1919, el ministre d’Instrucció Pública, César Silió, signa un reial decret singular, que obre un període perquè les universitats presentin els seus projectes d'estatut.

Aquest reial decret reconeix explícitament l’autonomia administrativa de les universitats i la seva capacitat per triar al seu rector, nomenar el seu professorat i establir els seus plans d’estudi.

Als documents de l'Arxiu Històric és possible descubrir molta informació sobre com es va dur a terme el desenvolupament d'aquest projecte d'estatut de la Universitat de Barcelona en compliment d'aquesta normativa.