Màquina d'escriure

Aparell que permet imprimir caràcters tipogràfics en un paper. Consta generalment d’un teclat que serveix per a accionar els caràcters d’impremta, el cilindre del carro (fix o mòbil) portador del paper, la cinta tintada entre el caràcter i el paper, el joc de caràcters en relleu suportat per barres, bola o roda, i uns mecanismes auxiliars: espaiador, regulador de marges, tabulador, etc. La primera màquina d’escriure que presentava un cert interès pràctic fou construïda el 1867 per l’impressor nord-americà Christopher L. Sholes. Aquest model, dotat de barres portatipus independents, interessà la casa Remington —aleshores constructora d’armes—, que el 1873 en començà la fabricació en sèrie. Aquestes màquines escrivien només en majúscules, i atès que la impressió es produïa per sota del rodet, el text no podia ésser llegit sense aixecar el carro. El 1878 fou construït un model que permetia de teclejar majúscules o minúscules a voluntat, i el 1887 les barres portatipus es muntaren davant el carro, disposició que permetia de llegir allò que hom hi havia escrit. El teclat de les primeres màquines d’escriure fabricades per Remington, que rep el nom d'universal, ja era el mateix que en l’actualitat i fou dissenyat per Sholes després d’estudiar quines eren les associacions de lletres més freqüents en l’anglès. Edison electrificà les màquines d’escriure accionant les barres per mitjà d’un electroimant, però malgrat que patentà el seu invent no s’inicià una explotació industrial. Les primeres màquines elèctriques aparegueren al mercat pels volts del 1920 i eren basades en el prototip que James Field Samther presentà el 1914, en el qual les barres i el carro eren accionats per un petit motor elèctric. El 1961 l’empresa IBM ideà una màquina elèctrica en què els tipus són gravats en una bola oscil·lant, que és la que es mou en escriure, mentre que el carro roman fix. La bola es desplaça amb la cinta d’impressió al llarg d’una guia paral·lelament al cilindre portador del paper. Quan la bola està col·locada en la posició on la lletra ha d’ésser impresa, gira sobre ella mateixa, porta el caràcter a imprimir a la posició encarada amb la cinta tintada i bascula fins a topar-hi. D’aquesta manera hom pot prescindir dels mecanismes de palanca, la funció dels quals és realitzada pel mateix suport cilíndric de la bola. Deu anys més tard, IBM ideà un altre tipus de suport que consistia en una roda (o disc) comunament anomenada “margarida”. Els caràcters són fixats damunt d’uns suports flexibles amb forma de pètals. Per a imprimir un caràcter, el suport de la roda o carro llisca per una guia fins a col·locar-se en la posició desitjada, mentre la roda gira per encarar al paper el caràcter a imprimir: aleshores la roda roman immòbil i el martell d’impressió corba el pètal que colpeja la cinta i imprimeix el caràcter. Simultàniament també aparegueren les primeres màquines d’escriure automàtiques, proveïdes de suports magnètics per a reproduir textos automàticament, dispositius de càlcul, petites pantalles, connexions a xarxes de transmissió (teletip), etc. Malgrat aquestes incorporacions tecnològiques, des del final dels anys noranta la difusió dels ordinadors personals amb programes de tractament de texts cada cop més perfeccionats, dotats de grans facilitats per a la correcció i la manipulació de texts, i que fins i tot en permeten l’edició (autoedició), ha desplaçat gairebé totalment les màquines d’escriure en pocs anys.